Avui el Senior Femení del Jovent ha fet un pas més en la seva caiguda lliure. Derrota a Felanitx per 58 a 53 contra un equip que només havia guanyat un partit en tota la temporada. Elles no han fet res espectacular, simplement han fet el que tocava. Nosaltres? Una altra vegada perdudes, desconnectades i amb l’atac atrapat en un bucle d’individualitats sense gaire sentit.

El partit ha començat amb un primer quart per oblidar: només 6 punts i una posada en escena més pròpia d’un entrenament a mig gas que d’un partit oficial. Després d’això, l’equip ha trobat una mica més de ritme i encert, però sense arribar mai a incomodar de veritat a un Felanitx que ha continuat manant amb tranquil·litat. L’intent de reacció ha estat tímid i sense continuïtat.

Tot ha estat gris. Els percentatges de tir parlen per sí sols: 17% en triples, 25% en tirs de dos i 57% en tirs lliures. I si això fos poc, només dues cistelles de camp en el tercer quart. La resta, intents, tirs curts, pilotes que no toquen ni l’anella i alguna mirada al cel demanant explicacions.

És cert que s’ha intentat maquillar al final, però anant a remolc durant tot el partit, i sense cap sensació de control, tot plegat ha semblat més un esforç desesperat que una remuntada amb cara i ulls. I ja són sis derrotes seguides. Amb la dinàmica actual, el rival no és l’equip del davant, sinó nosaltres mateixes.

El problema no és només perdre. És com es perd. Amb manca de connexió, sense idees clares i amb un joc que sembla més improvisat que treballat. El més preocupant no és la classificació, és la sensació. I ara mateix, la sensació és de naufragi.

Toca reconstruir. O com a mínim, deixar de cavar.